Projecte

castellano

Les caixes xineses és un projecte artístic de diàleg expandit entre Xina i Espanya, realitzat per Montse Carreño i Raquel Muñoz, iniciat en el marc de la convocatòria de projectes deslocalitzats de BCN Producció 2011. Un viatge transversal i diacrònic, que deriva entre la historiografia i la ficció, dirigit a generar una narrativa fictícia alhora que versemblant entorn de la còpia i la falsedat –i la seva desestabilitzadora relació amb la reproductibilitat de l’objecte únic. El relat de Les caixes xineses circula per un escenari que associa la macro-factoria de còpies xineses amb les grans fàbriques de la memòria: la producció massiva de rèpliques de pintures cèlebres elaborades manualment a l’oli per la vasta comunitat de pintors de Dafen Oil Painting Village, transforma la noció de valor simbòlic del patrimoni que configura el museu.

El dispositiu museístic descontextualitzà els objectes artístics, convertint-los en signes susceptibles de recombinació, i creà valor material dels béns culturals. En el revers d’aquest sistema –com la cara oposada d’una moneda– situem al gran aparell de la reproductibilitat xinesa, que genera benefici del desarrelament d’aquests signes –perpètuament disponibles per al reciclatge– i els posa a circular de nou. El nostre objectiu conclou en introduir les còpies xineses en el museu camuflades com a “originals”, resultat d’una maniobra de re-significació de l’estructura de relacions que enllaça el patrimoni cultural i els consums globals.

El focus copista de Dafen és un paradigma d’hibridisme cultural; un context heterogeni que desterritorialitza els imaginaris, a causa que els missatges coexisteixen, s’apropien, es juxtaposen i redistribueixen a escala macro. Les rèpliques d’obres mestres, símbols de l’alta cultura –considerats valuosos– es transformen en imitacions de pintura barata; miríades de plagis de la Mona Lisa o Els Gira-sols parteixen en contenidors, destinats a disseminar-se entre les classes populars: és un exemple paradigmàtic d’un fenomen internacional que es configura sota un model globalitzador de la cultura. Aquestes reproduccions d’icones artístiques no representen el local, sinó que formen part d’un repertori de signes híbrids que fan ús del capital cultural com un recurs: són apropiacions i mescles entre el culte, el popular i el massiu, transformades en un estoc de mercaderies, objectes kitsch o souvenirs decoratius, que ens remeten als productes de baix cost Hand Made in Xina. El flux interminable d’imatges de la història de l’art iterades i reclassificades sota categories comunes, operen un esborrat de la noció d’estils artístics per ser redirigides a aquest espai metafòric de “el global” i el hiperconsum. La semiosfera de Dafen crea una taxonomia pròpia de l’art i l’històric, regida per l’abundància i la similitud formal: pintures de paisatge, gent europea, flors, retrats, abstracte, antic, contemporani o masterpiece.

Les formes múltiples de l’apropiació pictòrica, l’hibridisme cultural, el comerç i el consum, es presten a exploracions conceptuals i estètiques, empenyent-nos a examinar els discursos de l’originalitat, l’autoria, la imitació, la còpia i la falsedat. Aquestes mercaderies representen universos simbòlics en els límits culturals basats en l’assemblatge de signes, que reprodueixen –manualment a l’oli– els desitjos dels qui les produeixen o consumeixen. Les rèpliques que elaborem a Dafen són un node que connecta la vida social de les pintures –i els significats inscrits en les seves formes, usos i trajectòries– amb la seva transposició al museu, en tant que representació del fetitxisme de l’artístic. Al fil de la reproductibilitat com a precepte i concepte viatger, decidim “viatjar” amb aquestes pintures, no solament com a productes, béns o objectes, sinó com a artefactes actius que posseeixen la seva pròpia biografia.

El relat de Les caixes xineses es desdoblega com una matrioska, albergant en el seu interior capes subjacents, vincles que en creuar-se desencadenen un esdeveniment. Un guió sobre l’ús dels arxius, el fake i el museu, impulsa al projecte com a dispositiu performatiu, construint un context per projectar la nostra experiència en l’ordre de la visualitat. L’oli és una mescla pastada en el temps, en la revolucionària persistència del mitjà, en la seva repetició i diferència. És lògic que la reproductibilitat quedés impregnada en les seves essències, replantejant l’originalitat de la còpia i la potència de la falsedat en la producció pictòrica, els seus processos, significats i interpretació. Les ficcions patrimonials que plantegem són (re)invencions del passat basades en els testimoniatges documentals, que fan ús de la història de l’art a manera de ready-made. Pintures trobades, interpretades i fabricades com a falsos anacronismes, fruit d’accions que activen els estrats temporals i els evoquen en el present, mostrant les maneres en què ens apropiem dels objectes culturals. Desvetllen les empremtes sobre les quals es materialitza el relat històric, enllaçant-se a una narració sobre els processos d’apropiació, producció i consum d’aquests objectes “impurs”. Seleccions i (re)presentacions que fan ús de la ficció, plantejant una incertesa entorn als objectes patrimonials, que qüestionen el culturalment representatiu i es pregunten com la vida entra en el museu.

Construïm el relat i l’empenyem internament; entre el coneixement, la pràctica i el “descobrir com”, assumim el rol multitasca de fabricar un artefacte i posar-ho en funcionament. Les activitats que desenvolupem segueixen metodologies adaptatives, provocant un encreuament entre mètodes del que participa l’objecte construït. Una opció estètica que denota el caràcter interdisciplinari de la pràctica artística, els seus múltiples mitjans i àmbits diversos de reflexió i acció. En materialitzar Les caixes xineses desenvolupem una cerca en fons documentals, combinant la recerca i la pràctica detectivesca; falsifiquem pintures perdudes en la guerra fent ús del coneixement tàcit, l’afició per la còpia i l’empatia cap a les impostures, promogudes per la trobada d’un context paradoxal i singular: la ciutat dels copistes. Observem el museu recercant en la seva història, contrastant la seva ideologia. Sabem que unes obres entren i unes altres no, com aconseguir ser triades? Actuem indirectament, a través dels mecanismes de la simulació, encara que sabem per endavant que l’aparença –com la màscara– serveix tant per vetllar com per descobrir un rostre. La ironia de la còpia xinesa –la pintura barata– es transforma en aquell signe referencial extraviat a l’espai saturat de la mercaderia i “el global”. Transportem aquesta “còpia original” per enllaçar un cercle imaginari i desvetllar-la, sumant-la a la repetició d’imatges existents, reproduccions, apropiacions i cites que van desbordar al museu, soscavant les nocions d’autenticitat i originalitat.

L’acció conclou un viatge material i un pensament nòmada que connecta dos contextos allunyats, examinant els sistemes que enllacen els consums de l’art i la mercaderia. Provoca una cadena de respostes i compleix uns objectius continguts, desplegant la fisonomia d’una ruta a través de la pintura com a concepte movedís i controvertit. En finalitzar, la documentació dels processos ha expandit el projecte, constituint-se a manera d’arxiu web. Ens plantegem el potencial de la seva pròpia estructura dialèctica, mentre que conjunt d’elements actius. La visualitat del document indexat i la multiplicitat immanent del mitjà, determinen altres maneres de lectura i enllaços, en els quals cadascun dels nodes és una prolongació que desestabilitza la integritat de l’arxiu.